Emoción, melancolía, tristeza, orgullo, paz, alegría.Una mezcla de sentimientos nos invaden hoy. Cada rama y cada raíz del roble significa mucho para todos. Nuestro roble centenario ha sido y será parte de la historia de un pueblo, de una familia, de unas tierras y de una bodega. Un símbolo que murió el pasado mes de abril pero que sigue vivo para muchos de nosotros.Emoció, malenconia, tristesa, orgull, pau, alegria. Avui sentim una barreja d’emocions. Cada branca i cada arrel del roure significa molt per a tothom. El nostre roure centenari ha estat i serà part de la història d’un poble, d’una família, d’unes terres i d’un celler. Un símbol que va morir el passat mes d’abril però que segueix viu per a molts de nosaltres.

El roble de Raventós i Blanc tenía más de 500 años

Emoción. Después de que cayera en el 2009 y su muerte el pasado Abril este era un paso que se debía dar, sus ramas más secas podían interferir en la conservación de su tronco que permanece intacto y era recomendable cortarlas.

Más ruido y caída de troncos. Unos más pequeños otros de un gran tamaño. Es necesaria una polea para llegar a muchos de ellos.

Melancolía. Aún deja entrever su poderío con sus largas ramas y rudas raíces que se intuyen bajo tierra y que cuidaron bien las 21 generaciones que lo han vivido. Llegó a medir más de 10 metros. Era majestuoso, imponente y poco ya es lo que queda de él.

Roure de Raventós i Blanc

Tristesa. Entenem les regles de la natura, respectem el cicle de vida però se’ns fa dur acceptar que ja no tornarà a presidir la plaça que va ser construïda per a ell com a epicentre del celler.

Les seves branques fetes miques van caient sobre la gespa. El contrast del verd de la vida amb el marró fosc és aclaparador.

Orgull. L’orgull ens envaeix al pensar que durant més de 500 anys ha preservat els somnis, els projectes i la nostra manera de fer. Un testimoni discret i fidel que es va convertir en el nostre símbol. L’ arquitectura del celler va ser un espai dedicat i pensat per a ell; per després convertir-se en el logotip d’aquest celler.

Arriba la calma a la plaça on jeu la seva estructura. Més de dues hores de suplici per als allà presents.

Pau. Encara contemplant el que queda d’ell, en silenci, s’escolten els murmuris dels secrets que haguardat  sota les seves branques quan a principis del 1800 molta gent del poble s’asseia sota d’ell. Molts eren els que ho escollien com el lloc idoni per demanar la mà a les seves futures mullers.

Alegria. La seva herència és, a més a més dels 5 fills que ja l’envolten i llueixen forts i vius a dia d’avui, sens dubte la nostra memòria.