Hi ha llocs que fa dècades que estan en silenci, però que no han perdut el caràcter. La Cooperativa d’Aiguamúrcia n’és un. Construïda entre 1919 i 1920 per Cèsar Martinell —deixeble de Gaudí i arquitecte de les conegudes Catedrals del Vi— va tancar les portes cap al 1985, quan la falta de socis va deixar enrere una manera de fer i d’entendre el camp. Des d’aleshores, l’edifici ha esperat.

El 22 de maig, els membres del Club 1497 van ser els primers a travessar-ne el llindar en el nou capítol que s’obre: el celler on Can Sumoi elaborarà els seus vins.

Formar part del Club vol dir tenir sempre una clau a la butxaca per obrir portes que encara no s’han obert per a ningú més.

La façana principal i les decoracions de pedra vista

Una façana, moltes històries

La jornada va començar davant la façana principal. Pedra vista, una gran porta d’arc de mig punt —que podria recordar les portalades del romànic català—, i cinc finestres coronades per rajoles de ceràmica blava de 1916 que van costar cinc pessetes cadascuna. Tots aquells detalls els va explicar la Judit Romeu, historiadora i veïna d’Aiguamúrcia, que va guiar la visita amb un coneixement i una afecció que venien de ben a prop: el seu pare i el seu avi van ser socis del sindicat.

Però abans d’entrar, els assistents es van presentar entre ells. Des de quan eren membres del Club, com havien descobert Raventós i Blanc, quin encontre recordaven amb més estima, etc. En aquell moment, davant la façana d’un edifici que va néixer de la cooperació, es va crear una altra vegada la mateixa energia: persones que es reconeixen en uns mateixos valors, que comparteixen una manera d’entendre el vi i el territori.

Havien vingut parelles, pares i mares amb fills i filles, germans, amics… Perquè al Club es pot portar acompanyant, i molts ho aprofiten per compartir aquestes experiències amb algú proper.

Diversos instants de la visita dels membres del Club 1497 a la Cooperativa d’Aiguamúrcia.

El valor d’estimar un lloc

La Judit va anar desgranant la visita amb la cadència d’algú que no necessita notes. Va explicar com el cooperativisme agrari va néixer d’una doble adversitat: el conflicte de la rabassa morta —els terratinents que volien trencar uns contractes que els pagesos, gràcies a les noves tècniques agrícoles, aconseguien allargar indefinidament— i la fil·loxera, que va devastar les vinyes de mig continent. D’aquella doble crisi, va néixer la voluntat de fer pinya. “El cooperativisme agrari actua com un engranatge per fer força i aixecar-se davant les adversitats”, va dir la Judit.

A l’interior, va mostrar com Martinell havia dividit l’espai en dues zones —la del tractament i la de la fermentació— separades per una arcada construïda amb dos arcs parabòlics superposats i maons. Una estructura que és al mateix temps un exercici d’enginyeria i un gest de bellesa.

Martinell creia que:

L’arquitecte estava convençut que treballadors del camp mereixien espais dignes, amables i bonics, a més d’espais funcionals.

Escoltar tots aquests detalls de la mà de la Judit tenia un valor afegit. Ella és probablement l’única persona que ha tingut accés a l’arxiu històric de la cooperativa, sempre fidelment resguardat pels socis i les seves famílies. Ella, filla d’Aiguamúrcia, va poder remenar aquells papers amb cura, full a full, per reconstruir la història de l’edifici. L’arxiu estava intacte: actes de les juntes, plànols originals de Martinell, decisions que els socis havien deixat per escrit durant dècades. Memòria col·lectiva.

Quan algú que estima profundament un lloc te l’explica amb tot aquest coneixement a les mans, cada detall pren una dimensió diferent. Aquella tarda, la cooperativa d’Aiguamúrcia no era un edifici a restaurar. Era una història familiar explicada en veu alta.

Les grans tines on vinificaven els vins cooperatius i les arcades Martinell

Com si mai s’haguessin tancat les portes

Acabada la visita, l’ambient ja tenia una altra textura. Els convidats parlaven entre si com si fes temps que fossin amics —alguns, de fet, ja es coneixien d’altres trobades. Els nous membres d’aquest any es van guanyar el seu espai de seguida: es van presentar, van explicar com havien arribat al Club, i abans d’acabar el matí ja havien quedat en veure’s a les properes trobades.

El tast dins la nau, sota les arcades de Martinell, i la llum que entrava per les finestres dibuixava ombres llargues sobre el terra de l’antic celler. Com si sempre hagués estat així, com si mai s’haguessin tancat les portes.

Què és el Club 1497?

El Club 1497 és un punt de trobada pels amics de la nostra família d’escumosos. És un espai on volem compartir la passió que tenim a Raventós i Blanc per la nostra terra i per tot allò que fa possible la nostra feina.

És la sensació d’arribar a un lloc que ningú més ha visitat encara. De saber que la cooperativa d’Aiguamúrcia, silenciosa des de 1985, torna a tenir gent dins que parla de vi, de terra i de futur. D’escoltar una historiadora explicar que el seu avi hi portava el raïm cada tardor. De compartir una copa sota unes arcades de cent anys amb algú que acabes de conèixer i amb qui, tanmateix, ja tens molt en comú.

La Judit va tancar la visita amb les paraules de l’escriptor Jaume Siurana: els cellers, durant l’any, viuen en una quietud estàtica esperant una nova festa major. Nosaltres, aquell 22 de maig, vam poder sentir que a Aiguamúrcia, la festa major està a punt de començar.

A més d’experiències com aquesta, els membres del Club 1497 gaudeixen de tres enviaments exclusius a l’any i accés a edicions limitades. Si vols saber-ne més, aquí tens tots els detalls.