El murmuri de la espera

Feia dies que al celler ja es notava un cert neguit. La verema del Clos del Serral és un dels moments més esperats de l’any: no només perquè és la vinya més emblemàtica de la finca, sinó perquè aquell dia hi participa tot l’equip. Des dels que passen hores entre ceps fins als que gairebé mai trepitgen vinya, ocupats entre papers i pantalles.

Com que fins a l’últim moment no se sap el dia exacte de la collita, aquests dies previs són un joc d’incertesa. Al passadís, al despatx, al celler, la pregunta es repeteix com un murmuri compartit: “Saps quan collirem el Clos?”. Una expectativa que fa créixer les ganes de retrobar-nos al voltant dels ceps més vells i venerats de la finca.

La data no és mai fixa ni es pot anticipar amb gaire marge. La decideixen Pepe Raventós i Joan Munné, que durant dies visiten el Clos en silenci, tastant els grans un a un. Les analítiques assenyalen quan el raïm ha arribat als valors òptims de maduresa; però és el tast directe, la dolçor justa, l’acidesa viva, la textura de la pell i la maduresa de les llavors, el que acaba marcant el moment de començar a collir.

Després de setmanes d’anar i venir, de tastar i observar, Pepe i Joan van coincidir: el raïm era al punt òptim. La vinya estava en equilibri, els gotims plens i sans, amb aquella tensió justa entre frescor i maduresa. Van decidir que la verema del Clos del Serral seria el 25 d’agost.

L’equip caminant cap al Clos i fent el ritual de verema

25 d’agost, a les 8 del matí

El matí s’havia despertat fresc, amb una pluja fina a primera hora que semblava anunciar més aigua. Però només va ser un avís breu, cap a les vuit; després, el cel es va obrir i vam poder collir amb tranquil·litat, sense pluja. L’aigua ha estat la gran protagonista d’aquesta anyada, amb prop de 650 litres, i aquell dia tampoc es va voler quedar al marge.

A les vuit del matí ens vam retrobar al celler, punt de partida abans d’anar plegats cap al Clos. Com una mena de ritual, ens vam agafar de les mans en silenci, deixant passar l’energia individual de cadascú mà a mà fins a convertir-la en col·lectiva.

Pepe va donar la benvinguda a tots els presents, i Joan Munné va fer memòria de l’anyada: després de tres anys de sequera extrema, els 650 mm de pluja d’aquest 2025 havien retornat la força i l’equilibri a la vinya. “Feia anys que la vinya no mostrava aquesta vitalitat”, va remarcar. També ens van recordar com es cull aquesta parcel·la: “Sempre a mà, amb una primera selecció al mateix cep, on només es recull el raïm sa”, va explicar Joan. Pepe hi va afegir: “Després, la feina es completa amb la tria gra a gra al celler, perquè només entri el millor del millor”.

Amb les premisses clares, ens vam dirigir cap al Clos, amb la il·lusió de veure com la natura havia respost a les pluges d’aquesta anyada.

1. François portant el raïm al celler   2. Una de les caixes de 15kg amb les que veremem   3. Transportant el raïm amb cura perquè arribi sencer al celler

Mans a les tisores

El camí fins al Clos es va convertir en un trajecte compartit de converses i rialles. Persones de departaments diferents trobant-se en un mateix espai, units per la collita. A l’entrada del Clos ens esperaven els cavalls amb els seus cuidadors, preparats per iniciar la jornada.

Ens van repartir les tisores i una petita caixa de quinze quilos. La mida no és casual: caixes petites volen dir menys pes i menys pressió sobre el raïm, que arriba al celler sencer i en perfectes condicions.

En parelles, vam començar a collir les primeres passades de la vinya. Tot i que el treball de camp sol ser exigent, aquell dia tenia un altre to. La collita al Clos es va viure com una celebració. Música de fons, rialles, converses que no acostumen a tenir lloc en la rutina i, fins i tot, fotografies improvisades per retenir el moment.

Els ceps del Clos d’entre 70 i 80 anys d’edat

Escultures de fusta

Els ceps del Clos, amb setanta i vuitanta anys a l’esquena, semblaven escultures nascudes de la terra. Tronc gruixut, braços recargolats, formes que el temps ha anat dibuixant amb paciència. Feia goig veure’ls plens de raïm, uns gotims sans i equilibrats que gairebé no necessitaven selecció.

Quan les caixes petites s’omplien, les portàvem fins al carro tirat pels cavalls. Eren ells els qui feien el trajecte constant cap al celler, situat al bell mig de la finca, perquè el fruit arribés ràpid, sencer i amb la màxima qualitat. Tot estava pensat perquè cada gra mantingués intacta la seva frescor fins al moment d’entrar al celler.

1. Un merescut glop refrescant després de veremar   2. L’equip fent selecció gra a gra   3. Esmorzant amb vistes al Clos   4. Els millors grans de raïm

Del cep al celler

Quan la vinya va quedar collida, ens vam asseure a esmorzar plegats. Després de l’esforç compartit, l’ambient era de calma i gratitud. El menjar tenia un altre gust quan es compartia allà, a peu de vinya, amb la sensació d’haver format part d’alguna cosa més gran.

Després, el viatge va continuar al celler. Allà ens esperava la feina més meticulosa: la selecció gra a gra. Cada raïm passava per les mans, i només els més sans i equilibrats eren escollits. És el pas final d’un procés que exigeix precisió i paciència, perquè només el millor del millor formi part d’aquest vi que neix d’una parcel·la única, ombrívola i carregada d’història, la que dona vida al Mas del Serral.

La verema al Clos del Serral recorda que el temps és un valor essencial: el temps que han viscut els ceps, el temps que es dedica a collir-los amb cura, el temps que cal per seleccionar cada gra. Tot plegat construeix una memòria compartida que transcendeix la feina d’un sol dia i queda gravada al vi, com un testimoni del diàleg constant entre natura, persones i terra.